18 abr. 2012

Juguem a parlar amb palíndroms?


Des de fa temps a la societat li falten valors bàsics de convivència. Quan som petit ens eduquen advertint-nos “no donis si no don” i ho volem ser o tot o res, sense tenir en compte la importància de l’equilibri i el benestar.

D’altra banda, et cala a l'acte veure que no es valora l’educació pel que realment és i ens dóna. Els pares haurien d’acabar cansats de repetir que “avi”, amb  b, mai va. El seu paper en l’educació dels fills és fonamental i la implicació sembla mínima. Protegir-los en excés no és la solució. El “seu, seu, que sues!” ja no serveix.

Només ens interessa fer calés i saber si l’or té petroli, que al cap i a la fi és la veu que val. Ens és igual l’atur brutal mentre no ens afecti directament. Ens basem en “si paga, pis!” sense anar més enllà i conèixer la situació real de les persones.   

Tot i això, crec en les persones i procuro transmetre optimisme. Encara que d’optimista se n'és o no se n'és cal creure en que poc a poc i cop a cop aprendrem, no només a conviure sinó, a viure plegats.   

Crec en aquella persona a qui l'odi li dol, en qui té fe, de fet. En aquell qui es pregunta “té "b", "a", "f", l'alfabet?”. Si estàs fet d’aquesta pasta és el moment de cridar “Stop, ara pots!”. No et jutgis en excés pel que has fet sinó valore'n el que n’has aprés. Ara ja sabràs què respondre si mai et diuen “Ui, vitamina a la sopa?”; Posa-la, anima't, i viu!

I ara calla, carai!