Des de fa
temps a la societat li falten valors bàsics de convivència. Quan som petit ens eduquen
advertint-nos “no donis si no don” i ho volem ser o tot o res, sense
tenir en compte la importància de l’equilibri i el benestar.
D’altra
banda, et
cala a l'acte veure que
no es valora l’educació pel que realment és i ens dóna. Els pares haurien d’acabar
cansats de repetir que “avi”, amb
b, mai va. El seu paper en l’educació dels fills és fonamental i
la implicació sembla mínima. Protegir-los en excés no és la solució. El “seu, seu, que
sues!” ja no serveix.
Només ens
interessa fer calés i saber si l’or té petroli, que al cap i a la
fi és la veu que val. Ens és igual l’atur brutal mentre no ens afecti
directament. Ens basem en “si paga, pis!” sense anar més enllà
i conèixer la situació real de les persones.
Tot i això,
crec en les persones i procuro transmetre optimisme. Encara que d’optimista se n'és o no se
n'és cal creure en que poc a poc i cop a cop aprendrem, no
només a conviure sinó, a viure plegats.
Crec en
aquella persona a qui l'odi li dol, en qui té fe, de fet. En aquell qui es pregunta “té "b", "a",
"f", l'alfabet?”. Si estàs fet d’aquesta pasta és el moment
de cridar “Stop, ara pots!”. No et jutgis en excés pel que has fet sinó
valore'n el que n’has aprés. Ara ja sabràs què respondre si mai et diuen “Ui,
vitamina a la sopa?”; Posa-la, anima't, i viu!
I ara
calla, carai!
